“Quan ella va saber que jo l’havia tret del cotxe accidentat va somriure, jo vaig haver d’empassar saliva”

En Pol, que és agent de trànsit i fa classes de mobilitat segura, ens explica com va retrobar-se per casualitat en una d’aquestes sessions amb la víctima d’un accident de cotxe molt traumàtic

De camí cap a la feina ja començo a donar-hi voltes: com enfocaré la sessió? Què faré avui? Com em presentaré? Quines activitats faré? Compliré amb els objectius que vull? Mil coses més em passen pel cap. Tinc la sort de poder arribar a tants alumnes que ho he d’aprofitar tant com pugui, he d’exprimir fins l’últim minut que tingui per fer entendre la importància del comportament en la seguretat viària. De fet, no m’haig d’esforçar gaire per fer-ho, m’apassiona aquesta feina: compagino el treball d’agent de trànsit amb el de monitor de mobilitat segura.

Les persones sovint necessitem canvis per fer una renovació d’aires i buscar noves motivacions. Jo, en canvi, tinc la sort de viure aquesta renovació d’aires i noves motivacions en moltes de les sessions que faig, i això no té preu. Als agents de trànsit sovint se’ns associa al talonari de denúncies, però la nostra feina va molt més enllà. Les tasques més gratificants, evidentment, se’ns presenten quan podem ajudar les persones que ho necessiten.

Sense anar gaire lluny, fa uns dies vaig desplaçar-me a una escola per fer unes sessions de mobilitat segura a nens i nenes de nou anys. Abans de la xerrada, una de les mestres em va explicar que a la classe hi havia una alumna que havia tingut un tràgic accident en què havia perdut el pare. Em va comentar que havien estat preparant l’alumna per fer-li entendre que el mosso que vindria parlaria només de trànsit. Per a ella aquest tema era especialment sensible i sovint acabava amb llàgrimes.

Quan em vaig interessar pel que li havia ocorregut a l’alumna, la mestra em va explicar la història. En escoltar-la vaig reviure els moments d’aquell tràgic accident: jo treballava aquella nit i, juntament amb el meu company, hi vam arribar els primers i vam viure moments molts tristos i estressants. Després dels accidents, els mossos no marxem de seguida, ens quedem al lloc dels fets força estona per recollir dades, fer fotos, aplegar proves per esclarir els fets, declaracions, etc. Recordo perfectament que després d’haver passat força estona en aquell accident, no em vaig poder aguantar l’angúnia que tenia i, sol, en un lloc on no em veia ningú, vaig arrencar a plorar. Moltes vegades les situacions que vivim no són fàcils de digerir i aquesta em va acompanyar molt temps.

En dirigir-me cap a l’escola tenia una barreja de sensacions, alegria per retrobar-me amb l’alumna i a la vegada uns nervis exagerats per no saber si seria capaç de redirigir la sessió a temps si la cosa es torçava.

En les sessions de mobilitat segura sovint entrem a la classe i mirem de trencar el gel d’una manera propera, fent alguna broma, posant a prova els alumnes amb alguna pregunta, fent una presentació de qui som, quines tasques fem, etc.  Aquell dia no havia de ser diferent, ho havia de fer com sempre, però part de la meva concentració havia d’anar dirigida a observar l’alumna que tant em preocupava, sense que es notés, és clar.

Els monitors hem de saber fer aquestes tasques, observar qui participa i qui no, fer participar aquells que no aixequen la mà, engrescar com més alumnes millor i redirigir una sessió quan no funciona. Així que vaig engegar la sessió amb les activitats que tenia programades. Volia que fos una sessió com les que faig sovint, amb diferents activitats i algunes d’aquestes amb un toc emocional per deixar empremta el màxim de temps possible.

Al cap d’una estona ja vaig detectar que l’alumna que em preocupava no participava, per tant havia de redirigir aquella sessió per aconseguir la seva participació. Llavors, vaig dir: “Vinga, necessito algú que vulgui fer de policia i ens expliqui com s’ha d’anar amb bici, quins perills té, què necessitem, per on podem circular…”. De seguida, braços aixecats, però el seu no.

“Perfecte Lluís, tu seràs el policia. Ara això és una classe de P-5, no hem anat mai amb bici, no sabem res del tema bici i jo ara no sóc el Pol, ara soc el Lluís i m’assec al teu lloc. Endavant Lluís, ja pots començar.”

Genial, ja vaig veure l’alumna que em preocupava fent un somriure d’orella a orella, això era un bon senyal, la cosa anava bé. Després de les explicacions que ens va fer el Lluís de com anar amb bici, tots vam aplaudir i va seure.

Ara seria jo qui escolliria la propera voluntària per sortir i aquest cop la voluntària parlaria d’un tema molt proper: com hem d’anar dins el cotxe. Així que, jugant-me totes les cartes, vaig dir-li que m’agradaria molt que ara ella fes de policia i que ens expliqués com havíem d’anar dins el cotxe, que s’imaginés que estàvem en una classe igual que abans, de P-5, i que jo seuria al seu lloc i ara jo no era el Pol, ara jo era un alumne de P-5.

Brillant, espectacular, ni un adult hauria dit coses tan sensates com va dir ella.

La sessió va continuar amb diferents activitats i l’última era mirar un vídeo en què s’observaven unes situacions quotidianes amb cinturó i sense cinturó. En finalitzar aquesta activitat i parlar del tema, uns quants alumnes van explicar situacions similars que havien viscut.

Ella també ho va explicar, sembla ser que mai ho havia fet abans amb tanta naturalitat i sense llàgrimes. Va explicar l’accident d’aquella tràgica nit i es va fer un silenci aclaparador. Jo vaig empassar saliva i, veient que ella estava tan sencera, vaig explicar-li que era jo qui l’havia tret del cotxe aquella nit, a ella i a les seves germanes. De cop, ella va fer un somriure i altres alumnes van arrencar a aplaudir. La professora li va dir que seria molt bonic que ens féssim una abraçada… Jo tornava a tenir ganes de plorar, però necessitava dissimular davant els alumnes, no seria gaire normal veure un mosso posant-se a plorar!

Vaig tornar a abraçar aquesta nena, per segona vegada, però aquest cop amb un pessigolleig emocional que m’envaïa per tot arreu.

En finalitzar la sessió la tutora va explicar-me que aquesta alumna, fins al dia d’avui, encara no havia explicat amb tanta naturalitat aquell tràgic accident i que creia que s’havia tret un pes de sobre gràcies a la sessió de mobilitat segura que havia fet.

Aquest és el millor regal que la meva feina em pot fer!

Comentari / Comentario

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s