Plaques circulars, triangulars, rectangulars o quadrades amb símbols o llegendes sobre un fons de color i sustentades en posts o pòrtics. A les carreteres i carrers hi trobem nombrosos senyals verticals de trànsit i és cabdal conèixer-ne el significat. La seva missió és advertir, reglamentar o informar els usuaris de la via, amb l’antelació suficient, de determinades circumstàncies de la mateixa infraestructura o de la circulació. D’aquesta manera, els senyals augmenten la seguretat viària i contribueixen a fer la mobilitat més eficient i còmoda, ja sigui alertant sobre perills que ens puguin sobrevenir a la via, transmetent una prescripció sobre una norma o aportant informacions d’interès.

Els primers senyals es remunten a molts segles enrere, quan tots els camins portaven a Roma. Parlem dels mil·liaris, unes columnes de pedra normalment cilíndriques que tenien per objectiu orientar els viatgers que transitaven per les calçades romanes marcant la distància en milles de l’època –1.481 metres– entre el lloc concret i la capital de l’Imperi romà o qualsevol altra ciutat important d’aquest Imperi.

Amb l’auge de l’automòbil, a principis del segle passat va arribar l’increment de la mobilitat i la necessitat de crear certes normes consensuades per posar-hi ordre. En aquest context van aparèixer els senyals moderns: el 1909, a París, nou països europeus acordaven fer servir quatre símbols pictòrics per representar les situacions de perill, corba, intersecció i pas a nivell.

Models de senyalització

Després d’aquest primer acord, entrat ja el segle XX, es van celebrar dues cimeres internacionals sota l’empara de les Nacions Unides, la primera el 1949 a Ginebra i més tard el 1968 a Viena, on es va definir el model de senyalització viària que actualment és vigent a tot Europa, gran part d’Àsia i molts països de l’Àfrica.

Aquest model es basa en la preeminència dels símbols i estableix quines formes i colors es fan servir per indicar un mateix concepte. Així, a grans trets, els senyals triangulars adverteixen, els que tenen forma rodona prohibeixen, limiten o obliguen, i, finalment, aquells quetenen format rectangular o quadrat informen o orienten. Atesa la seva importància, els senyals de prioritat de pas tenen configuracions diferents a tota la resta: l’estop és octogonal i vermell i el ‘cediu el pas’ té forma de triangle invertit blanc amb el contorn vermell.

Els Estats Units, per la seva banda, van desenvolupar un sistema de senyalització viari diferent,  que també va ser adoptat per altres països anglosaxons com Austràlia o Nova Zelanda, així com a l’Amèrica Llatina, i que inclou més paraules escrites. No obstant això, amb el pas del temps, ha anat incorporant signes coincidents amb els que podem trobar aquí. A més, l’estop com avui el coneixem va sorgir allà, el 1923, si bé William Phelps Eno, considerat un dels precursors de la seguretat viària, en va impulsar un primer model quadrat i amb lletres negres sobre fons blanc a Detroit l’any 1915.