La visibilitat correcta de l’entorn, clau per a una conducció segura, ens la proporciona un element del vehicle que sovint ens passa desapercebut i al qual no parem prou atenció. A més, també ens aïlla de la intrusió d’elements de l’exterior i ens protegeix en cas de patir un accident. Parlem del parabrisa, una peça vulnerable però bàsica per a la seguretat i l’estructura dels vehicles que, al llarg de la seva història, ha contribuït a evitar accidents i víctimes a la carretera.
El Reglament general de circulació, a l’article 19, recull que és responsabilitat del titular del vehicle garantir la visibilitat correcta de les superfícies amb vidres. En aquest sentit, per comprovar que el parabrisa no s’hagi deteriorat, la prevenció és fonamental: cal dedicar uns moments a fer-ne una revisió visual i observar amb detall si té algun desperfecte que, per petit que sigui, pugui acabar interferint en la nostra seguretat. Per tal d’evitar malmetre el parabrisa, l’inspector i sotscap de la Divisió de Trànsit de Mossos d’Esquadra Jordi Batista ens fa algunes recomanacions davant de situacions concretes en què ens podem trobar a la carretera.
1) Canvis de temperatura
Si estaciones el cotxe al carrer en ple hivern, sovint pots trobar-te el parabrisa cobert d’una placa de gel o neu. En aquest cas és molt contraproduent desglaçar-lo amb aigua calenta, ja que passem d’un estat molt fred a un augment considerable de temperatura en molt poc temps. Això provoca molta tensió a la superfície del vidre, que pot produir esquerdes o, si ja en té, augmentar-les molt més.
- Què podem fer? Per evitar trobar-nos amb el parabrisa glaçat, amb previsió, es pot tapar la superfície del vidre, per exemple, amb un cartó. No s’haurien d’activar les escombretes (es corre el risc de ratllar el vidre o de fer malbé el motor). Es recomana utilitzar productes adequats o bé engegar el vehicle i utilitzar l’aire de la calefacció a mesura que el vehicle es vagi escalfant. Per ajudar a treure el gel també es pot utilitzar una rascleta de plàstic.
2) Brutícia excessiva (mosquits, fang, etc.)
Sobretot a l’estiu i si fem un viatge llarg, l’impacte continuat de mosquits pot arribar a crear una capa que dificulti veure-hi bé. En aquestes condicions és difícil retirar-la del parabrisa si fem servir les escombretes i aigua, ja que sovint, i més si ho fem en marxa, es crea una capa greixosa que ens deixa sense visibilitat durant uns moments. Això també pot passar si ha plogut fang o després d’un temps d’inactivitat en què s’hagi dipositat sorra al vidre.
- Què podem fer? En aquests casos és preferible netejar-ho a mà amb el vehicle estacionat, utilitzar un sabó neutre i evitar rascar perquè es pot ratllar el parabrisa. El sabó neutre evita crear una capa de greix que normalment apareix quan plou i accionem les escombretes.
3) Impactes d’objectes
L’impacte de pedres o objectes en marxa, i fins i tot fenòmens climatològics sobtats com pedregades de dimensions considerables, poden provocar danys al vidre, sovint no visibles. Aquests impactes que semblen inofensius poden derivar en un problema greu al llarg del temps. L’alteració de la superfície del parabrisa per una esquerda o ratllada pot influir en la capacitat de protecció en un accident i dificultar la conducció nocturna, ja que pot distorsionar la il·luminació ambiental de la carretera i de la resta d’usuaris.
- Què podem fer? Invertir uns minuts a revisar els vidres ens pot ajudar a detectar aquests danys. Si es troben al camp de visió, caldrà adreçar-se a un establiment especialitzat on facin la reparació adequada en funció de la gravetat de l’esquerda.
D’altra banda, l’inspector Jordi Batista també destaca que és important fer una neteja correcta del parabrisa i comprovar que les escombretes no han perdut efectivitat: “Si observem que a l’hora d’activar-les no deixen el vidre prou net i no evacuen l’aigua suficientment, és possible que toqui renovar-les. Utilitzar un recanvi adequat i de qualitat és important per garantir que durin més temps”, remarca. A més a més, en cas d’haver d’afegir líquid al dipòsit, s’aconsella utilitzar sabó neutre o un producte específic de neteja.
Per acabar, convé subratllar que el parabrisa és un element que es revisa a la ITV. En el supòsit que s’hi detectin esquerdes, impactes o qualsevol altre desperfecte es podrà considerar com una deficiència lleu o greu.
L’eixugaparabrises, un invent de Mary Anderson (1866-1953)
Circular sota la pluja o la neu pels carrers d’una gran metròpoli de principis del segle XX no devia resultar gens còmode ni segur. Així ho va constatar la promotora immobiliària i viticultora estatunidenca Mary Anderson, en un viatge a la ciutat de Nova York l’hivern del 1903. A Anderson la va sorprendre que els conductors dels tramvies i dels cotxes s’haguessin d’aturar sovint per retirar a mà la neu que els impedia veure correctament i conduir de manera segura. A partir de llavors, va començar a dissenyar un artefacte que permetés retirar del vidre frontal les gotes d’aigua, els flocs de neu o qualsevol altre element que afectés la visibilitat. El nou dispositiu, que va patentar el 1903, consistia en un braç metàl·lic oscil·lant que fregava el parabrises amb una làmina de goma i que s’accionava amb una palanca manual des de l’interior del vehicle.
El 1905, Anderson va intentar que una empresa canadenca comercialitzés el seu enginy però, tot i la millora que suposava per a la seguretat viària, finalment la companyia va desestimar l’oferta perquè va considerar que no seria rendible econòmicament. El 1908, amb l’aparició del Ford T (considerat el primer vehicle utilitari), l’eixugaparabrises es va convertir en un equipament fonamental per als cotxes, i cap al 1916 el seu ús es va popularitzar en la indústria de l’automòbil. Tot i això, l’autora d’aquest eficaç invent no va arribar a rebre mai cap compensació per drets de propietat. No va ser fins al 2011 que Mary Anderson va entrar a formar part de la National Inventors of Fame.
