Com fer seguretat viària als adolescents i no defallir en l’intent

Foto classe institut

Van néixer al 2004, com aquell qui diu fa 4 dies, però han rebut molta més cultura viària que els seus pares, i ja no parlem dels seus avis. Tenen només 14 o 15 anys però de petits anaven amb cadireta, no han vist ningú anar amb moto sense casc i tenen bastant més clar que molts adults que no es pot beure si s’ha d’agafar el cotxe. Encara no tenen el permís de conduir però ja tenen idees fermes sobre alguns aspectes bàsics de la seguretat viària. Això és fruit, entre altres coses, d’un canvi cultural que s’està gestant des de fa més de 20 anys, en què certs comportaments i actituds en la mobilitat ja han estat incorporats de manera natural en l’ADN d’aquests adolescents, els nostres futurs conductors i conductores.

 Jocs de rol i dinàmiques de grup per evitar accidents

Em feia especialment gràcia anar a una xerrada de conscienciació que mossos responsables de l’educació per a la mobilitat segura fan, de manera habitual, a escoles i instituts de tot Catalunya. En la meva època no existien aquest tipus d’activitats. Com a molt, t’explicaven el significat dels senyals de trànsit i poca cosa més. A la generació dels pares dels actuals adolescents no ens havien parlat mai de comportaments de risc, del perill de conduir sota l’efecte de l’alcohol i les drogues, de la importància de portar el casc, de ser conscients de prendre decisions segures. Millorar la seguretat viària requereix un canvi i, sense educació, no hi ha canvi possible. L’aprenentatge de la mobilitat segura és el procés imprescindible per aconseguir-ho i cal fer-ho des de la infància per tal d’adquirir un seguit d’hàbits i valors que ens estan ajudant a construir una consciència col·lectiva sòlida en seguretat viària.

Els joves i la seva sinistralitat: L’any 2010, 40 joves d’entre 16 i 25 anys van morir en accidents de trànsit a les carreteres catalanes. Actualment hem aconseguit reduir aquesta xifra en un 50%. Cap altre grup d’edat registra un descens tan significatiu

Avui anem a l’IES de Torrefarrera. Jesús Alcalde, mosso coordinador de l’educació per a la mobilitat segura a Ponent, acompanyat del seu company Albert Barrot, tenen previst fer-hi una xerrada als estudiants de 3r de l’ESO. No és el primer cop que venen a aquest institut. De fet, hi fan sessions des de 1r de l’ESO fins a batxillerat. A molts dels alumnes ja els coneixen i “fins i tot a alguns els portem fent formació des de la primària”.

Els esperem a la classe. Arriben del pati, sorollosos, alguns fan cara de sorpresa en veure els mossos, d’altres riuen, d’altres fan comentaris sottovoce. En Jesús té experiència i domina a la perfecció les tècniques de dinàmica de grup. Els fa moure i seure tots en rotllana perquè així tothom es pugui veure les cares. Malgrat que són companys de classe estan vergonyosos, no gosen parlar. Silenci sepulcral de cop. Per això comença amb un exercici: els fa dir, un per un, si creuen que el company de la seva dreta es deixa influenciar pel grup. Reaccions de sorpresa, de cert malestar, respostes del tipus “però que dius?” o “no és cert!” quan algú diu que el del costat té un comportament de borrego… Però ha aconseguit trencar el gel i tots estan més relaxats i més participatius.

Els agents educadors tracten i debaten la valoració de la seguretat, la vulnerabilitat i el risc, la influència del grup, la gestió dels límits i capacitats i el pes de les emocions en les nostres accions. Sovint els adolescents actuen de manera gregària per no sentir-se exclosos del grup perquè en l’adolescència el pitjor que et pot passar és que diguin que “ets un pringat. Els amics són el més important. La resta no existeix, no interessa.

La sessió és àgil, fresca, directa i divertida. En Jesús parla als joves en el seu llenguatge, busca el feedback, planteja jocs de rol i dinàmiques amb una intenció clara. “Volem que reflexionin, que pensin. No els venim a alliçonar sinó que busquem que s’adonin que és a les seves mans prendre decisions correctes que no posin en risc la seva seguretat.” Està al seu abast fer les coses de manera diferent de com les fan o  les han fet els seus pares, que no van tenir accés a tanta informació i formació com ells. “Sou el futur”, els diu. Ells es miren i riuen. Els adolescents sempre riuen, tot els fa gràcia.

L’impacte de la formació: Durant l’any 2018, els mossos educadors van realitzar 494 sessions a 89 instituts de secundària de Catalunya, en les quals van participar 12.576 alumnes d’entre 12 i 18 anys

Però en aquestes sessions els joves aprenen a valorar la manera d’afrontar una situació complexa de trànsit i la capacitat per actuar i ser conscient de la influència que s’exerceix sobre algú i la que fan els altres, per decidir la conducta més segura en cada moment.

“La importància de la prevenció és voler canviar. Voleu canviar?” Tots fan que sí amb el cap. Per últim, la pregunta del milió: “Per què les policies fem controls?”. La resposta és contundent, sense vacil·lacions: “per evitar que hi hagi un accident, per evitar que algú mori a la carretera”.

La sessió arriba al final. El temps ha passat volant. Estan contents i de ben segur que, quan arribin a casa, ho explicaran als pares. És la pluja fina, gairebé imperceptible però eficaç a llarg termini. Aquesta és la qüestió que marcarà el canvi en la seguretat viària al nostre país. Noves generacions més conscienciades i implicades en una seguretat viària global i sense fissures.

Fugir del lloc d’un accident: una mala decisió

“Fa uns 6 anys, vam investigar un accident al cinturó del Litoral, en el qual un turisme va fer caure una motorista i un tercer cotxe li va passar per sobre… Tots dos conductors, el del vehicle que la fa caure i el que li passa per sobre, s’aturen uns metres més endavant, miren què ha passat, un d’ells truca al 112, i decideixen marxar tots dos del lloc de l’accident.” Aquest és un dels molts exemples que ens podria explicar el sergent Rafa Aguilar, del Grup de Recerca i Documentació (GRD), la divisió dels Mossos d’Esquadra que investiga els accidents de trànsit.

IMG_6816 baixa

 

Dissortadament, l’abandonament del lloc de l’accident i l’omissió del deure de socors són més habituals del que ens puguem pensar. El 2018, hi va haver 198 accidents a les carreteres catalanes en els quals el conductor que va provocar el sinistre va fugir. D’aquests 198 sinistres, un va ser mortal. La tasca dels Mossos al capdavant del GRD és la d’investigar el lloc de l’accident, seguir les pistes i localitzar finalment el conductor que ha fugit del lloc de l’accident. En molts casos, això s’aconsegueix per la suma d’esforços i recursos que es posen a l’abast per localitzar el vehicle que ha fugit. En el cas que relatava el sergent Aguilar, es van localitzar els dos conductors: “Vam arribar a determinar la identificació del conductor que va fer caure la motorista per la trucada al 112. Del cotxe que li va passar per sobre, vam recuperar algunes peces que ens van permetre determinar el model del turisme. La setmana següent vam muntar un control en el mateix punt i vam buscar el turisme fins que el vam trobar, i als baixos tenia encara restes biològiques. Vam imputar un delicte d’homicidi imprudent i omissió del deure de socors als dos conductors”, explica Aguilar.

IMG_6818 baixa

La traçabilitat de les restes

En els sinistres en els quals un vehicle ha fugit del lloc de l’accident són molt importants les restes del vehicle que hi hagin quedat. Sovint, gràcies a aquestes restes es pot localitzar el vehicle fugat i el seu conductor. Si el vehicle ha estat reparat, s’afegeixen dificultats a la seva posterior localització però també hi ha vies per enxampar el responsable: “Quan el vehicle es munta a fàbrica, totes les peces tenen un rellotge, amb la indicació de l’any; a partir d’aquí, si per exemple tenim un vehicle del 2010 i trobem peces del 2017, sabem que alguna cosa s’ha reparat. Seguim les pistes, demanem dades d’aquests canvis de peces fins que finalment podem determinar si ha estat implicat en aquell accident”, explica el sergent Aguilar. “En els accidents amb fugida, treballem estretament amb el gremi de tallers: nosaltres llancem un avís que busquem un vehicle d’una marca i model concret i si entra en reparació un vehicle amb aquestes característiques i amb aquests danys, el taller ens dona l’avís”, precisa Aguilar.

Els motius

Segons el sergent a càrrec de la divisió d’investigació dels accidents de trànsit, no hi ha un perfil tipus de l’infractor que fuig del lloc de l’accident, però sí que hi ha uns denominadors comuns que s’acostumen a complir en aquests casos, com haver consumit alcohol, haver perdut tots els punts del carnet de conduir, no tenir passada la ITV, o no tenir l’assegurança del vehicle, per esmentar els exemples més habituals. “Sovint, són aquestes circumstàncies les que porten alguns conductors a prendre la decisió de fugir del lloc de l’accident; una acció que, de fet, és molt més greu que qualsevol d’aquestes circumstàncies”, puntualitza el sergent Aguilar.

IMG_6821 baixa

Reforma del Codi penal

El 20 de febrer d’enguany, va entrar en vigor la reforma del Codi penal, en la qual s’incorpora el delicte d’abandonament del lloc de l’accident i s’estableixen penes de fins a 4 anys de presó, si el conductor és responsable del sinistre, i també de fins a 6 mesos de presó, si un conductor arriba al lloc d’un accident amb víctimes i no s’atura a auxiliar-les. Amb aquesta mesura, àmpliament reclamada per les entitats que defensen les víctimes d’accidents, es pretén oferir més protecció a les víctimes dels accidents de trànsit.

El millor moment per deixar-ho

Llegíem darrerament que el marit de la reina Isabel II de la Gran Bretanya, el príncep Felip, de 97 anys, havia entregat voluntàriament el seu permís de conduir a la Policia. D’aquesta manera volia deixar ben clar que havia decidit no tornar a conduir mai més, forçat sobretot per un accident que havia tingut poques setmanes abans i perquè dies després l’havien agafat in fraganti conduint sense el cinturó de seguretat posat. En realitat, ja feia temps que rebia la pressió d’una societat que considerava que, potser, ja era massa gran per agafar el cotxe.

També hem pogut llegir últimament que, del total de víctimes mortals que portem comptades fins ara a les nostres carreteres, aproximadament un 36% tenen més de 65 anys. Unes dades inèdites fins ara i que demostren un augment de morts a la carretera que s’inclouen dins la franja d’edat anomenada eufemísticament “gent gran”.

Home

Amb totes aquestes informacions, és fàcil que sorgeixi la pregunta següent: “Caldria posar un límit d’edat per conduir?”. És evident que amb l’edat perdem visió, reflexos al volant i capacitat auditiva. Però abans de respondre categòricament a la pregunta, recordem aquella rondalla anomenada “El plat de fusta”, en què un home castiga el seu pare, ja gran, a menjar en un racó i en un plat de fusta perquè, a causa de l’edat, no parava de vessar-ho tot i trencar els plats. Pocs dies després, l’home es troba el seu fill petit treballant un petit tronc amb el seu ganivet. L’home li pregunta: “Què fas?”, i el nen li respon: “Estic fent un plat de fusta, perquè quan tu siguis vell hi mengis com ara l’avi. Com que veig que al teu pare li donaves un plat de fusta, ara jo n’estic fent un per a tu.” No cal dir que, en un primer moment, el pare no s’ho pren massa bé, però acaba comprenent la moralitat de la rondalla i permet a l’avi tornar a menjar amb tota la família.

Per tant, i tornant a la pregunta de si cal posar un límit d’edat per conduir, la gent que no forma part del col·lectiu de la gent gran podria veure’s temptada a respondre amb un sí rotund. Però a quina edat posem la línia? 64 anys? 65? 70? No tots envellim igual i segur que, quan ens arribés l’edat marcada per llei pensaríem: “Home, doncs encara estic prou bé, no veig per què ara haig de deixar de conduir”. I és que no disposar del permís de conduir suposa per a tots una gran pèrdua de la nostra independència, un preu que, arribat el moment, no tots estem disposats a pagar. No tots estem disposats a menjar en un plat de fusta.

Dona

Però és cert que, davant l’augment de la mortalitat dels conductors, passatgers i vianants de més de 65 anys, hauríem de prendre algunes mesures. Un aspecte important a considerar és la vulnerabilitat relacionada amb l’edat. El mateix accident pot tenir conseqüències diferents segons les condicions físiques de les persones afectades. Per això són tan importants les mesures de seguretat activa i passiva, sigui quina sigui l’edat de conductors i passatgers.

En qualsevol cas, la conducció requereix un exercici de responsabilitat per part de tots i cadascun de nosaltres, tant en el mateix moment en què es condueix com en l’obtenció i renovació dels permisos, que inclouen el reconeixement psicofísic dels conductors cada 10 anys en general i cada 5 a partir dels 65 anys. No obstant això, aquest temps es pot reduir en funció dels problemes psicofísics que es detectin en les revisions. Des del Servei Català de Trànsit demanem a tothom, sigui quina sigui la seva edat, un exercici de responsabilitat i sinceritat en el reconeixement psicofísic perquè els professionals puguin fer la seva feina i ens marquin les adaptacions que necessitem per conduir i el termini en què cal renovar el permís de conduir. Es tracta de no enganyar-nos, ni nosaltres mateixos ni tampoc els responsables que ens han de permetre, o no, renovar el permís de conduir. Les conseqüències de fer trampes poden ser massa greus.

 

 

 

 

 

 

Imprudències que no passen desapercebudes

Un cotxe circula per la T-11 entre Reus i Tarragona. La conductora agafa el mòbil i consulta una aplicació per saber el recorregut que ha de fer. Per a ella només ha estat “un moment”, el temps suficient per perdre l’atenció en la circulació i començar a desviar-se de la trajectòria. Dos agents que patrullen en un vehicle de paisà de Mossos d’Esquadra per la mateixa via han vist la infracció i indiquen a la noia que els segueixi i s’aturi. Li comuniquen que ha comès una infracció greu de circulació que li suposarà la pèrdua de 3 punts del permís de conduir i una multa de 200 euros.

Els vehicles espiell són cotxes no logotipats dels Mossos d’Esquadra amb els quals es porta a terme un patrullatge policial dinàmic. La priorització d’aquest tipus de controls és una de les mesures que s’ha implementat aquest 2019, amb l’objectiu de continuar treballant per contenir la sinistralitat viària a les carreteres catalanes i conscienciar els conductors del perill que suposen les distraccions i altres imprudències al volant.

Com el seu nom indica, els vehicles espiell permeten als Mossos vigilar les carreteres sense ser reconeguts o detectats pels conductors. A dins hi van dos agents uniformats que són els encarregats de captar infraccions de trànsit –distraccions, sobretot l’ús del telèfon mòbil, però també avançaments incorrectes o no portar el cinturó de seguretat– que els conductors cometen mentre circulen sense ser conscients de la presència d’un cotxe policial. “La idea és que puguis aturar al mateix moment el conductor i notificar-li la denúncia”, explica l’inspector Antoni Vilafranca, cap de l’Àrea Regional de Trànsit Camp de Tarragona.

“Només ha estat un moment”, “no l’agafo mai”, “em trucaven de l’escola/de la feina”, “pensava que era una emergència”… Les excuses que posen els conductors són nombroses i recurrents però el cert és que, com que són enxampats in fraganti, la majoria reconeixen i accepten que estaven fent una cosa que no haurien hagut de fer: conduir manipulant el mòbil.

Amb tot, l’any passat les distraccions van ser la causa de gairebé un de cada quatre accidents amb víctimes. “Hem passat de parlar amb el telèfon a l’orella a comunicar-nos via whatsapp amb el telèfon entre les cames i utilitzar d’aquesta manera el mòbil és tant o més perillós. No estar pendents del que està passant davant nostre a la carretera pot provocar accidents amb conseqüències que a vegades ni ens imaginem”, alerta Xavier Piña, sergent de l’Àrea Regional de Trànsit Central.

Les distraccions causades per l’ús del mòbil són les més freqüents però també se’n detecten d’altres. A l’AP-7 a Santa Perpètua de Mogoda una patrulla de l’ART Metropolitana Nord observa el conductor d’una furgoneta que està menjant d’una carmanyola mentre condueix. Els agents l’avisen i el fan aturar a la següent àrea de servei. El conductor de la furgoneta enxampada s’excusa i diu que tenia previst fer una parada per menjar però que té molta pressa i finalment no li ha donat temps. Comportaments com aquest també poden causar que l’atenció es desviï de la carretera durant uns segons i en conseqüència comportar greus riscos al volant.

 

 

Per a tu, quin preu té la vida?

Entrevista a Ester Busquets, doctora en Ètica de la Universitat de Vic

A l’SCT, la nostra activitat gira entorn la prevenció dels accidents de trànsit i la reducció de la sinistralitat; per tant, ens interessen tots aquells factors del comportament humà que incideixen en la conducció. La majoria d’estudis demostren que el factor humà és el principal element implicat en la sinistralitat. Cal tenir en compte que davant d’una mateixa situació els conductors tenim reaccions diferents d’acord amb la nostra personalitat, aprenentatge, etc. Les actituds i les conductes insegures són els factors de risc més habituals i més difícils de modificar.

Anant més enllà, la doctora en Ètica de la Universitat de Vic, Ester Busquets, ens planteja la pregunta següent: “Què faries si fos el darrer dia de la teva vida? A ningú ens passa pel cap pensar a fer coses dolentes, com per exemple conduir begut, causar danys, mentir, ofendre, etc. Més aviat es tractaria de fer coses boniques.” Potser mai no ens ho hem plantejat a l’hora de sortir a la carretera, però sí que som conscients que cada dia hi moren persones.

110_4350SCT – Llavors, com explicaria el fet que som capaços de frenar on sabem que hi ha un radar per evitar pagar la multa però en canvi som incapaços de reduir la velocitat per l’estima a la pròpia vida i la dels altres?

EB – Arran del darrer anunci de l’SCT en relació amb la velocitat, “No corris, viu més”, hem vist que la velocitat és incompatible amb la vida. Moltes vegades no donem valor a allò que en té i, a la vida ̶ho descobrim només en situacions límit, per exemple, en malalties ̶, valorem el que hem tingut quan no ho tenim.

Des del punt de vista social, estem vivint una època en què les persones viuen centrades en elles mateixes i el seu entorn més directe i s’està perdent el sentit de comunitat. D’això Busquets en diu “cultura del jo” o bé “hiperindividualisme”.

SCT – Com ens explicaria aquesta “cultura del jo” que l’ésser humà trasllada també a la conducció?

EB – L’hiperindividualisme seria l’individu centrat en ell mateix i les seves circumstàncies. Si m’ho permeteu, faré referència a una frase del filòsof alemany Hans Jonas: “La irresponsabilitat és l’oblit de l’altre”. Per tant, la responsabilitat és recordar-te de l’altre. Dit això, en la conducció és on més es manifesta. L’ètica en tu mateix resideix en la reflexió i és el que fa que acabis conduint responsablement.

SCT – Què es pot fer per pal·liar aquesta societat hiperindividualista?

EB – Aquesta és una qüestió social, aprenem a partir de models i no necessàriament aquests ens ajuden. Haurien de canviar temes de base, educar en valors, en virtuts i en actituds. A través dels mitjans rebem missatges contraris a la seguretat que no eduquen en la responsabilitat.

Si tant estimem la vida, per què la menyspreem quan sortim a la carretera?

SCT – Creu que la duresa o l’increment en les sancions, pel que fa a les infraccions de circulació, són un bon mètode per conscienciar els conductors del perill que suposa el seu comportament a la carretera?

EB – La sanció és necessària però no suficient, perquè és una mesura temporal per arribar a la conscienciació. Cal acompanyar-la de tot un projecte educatiu i de conscienciació global.

SCT – Per què considera que hem d’educar en saviesa i no en coneixement?

EB – Perquè la saviesa i la consciència moral, que s’educa en context social, realment millora quan un mateix pren consciència del sentit de conduir responsablement. El coneixement no serveix, serveixen els models. S’ha d’insistir en un canvi a positiu i fer visibles més models de conducció segura.

SCT – Per educar en virtuts, s’hauria de començar a les escoles introduint aquests valors als infants? Hauria d’existir com una assignatura bàsica més?

EB – Sí que s’haurien d’introduir aquests valors des de petits i introduir-los des de l’experiència i des de l’emoció. No s’aprèn sense emoció, sense l’experiència de sentir. Hem d’educar en la consciència que conduir és important i que, per tant, estàs fent una cosa important. Hem d’educar en actituds responsables.

A la cadireta, sense abric

A l’hivern tapem els nostres fills amb abric, guants, bufandes… per evitar que pateixin fred, però a dins del cotxe deixar-los l’abric posat és un risc. Els experts apunten que si un infant va equipat amb aquesta peça de roba té un 80% més de probabilitats de sortir disparat del vehicle en cas de frenada brusca.

Segons un estudi del comparador d’assegurances Acierto.com, el 52% dels pares tenen aquest mal costum i per desconeixement incrementen la perillositat dels desplaçaments del seus fills durant l’hivern.

Imatge bona

Una de les claus perquè els infants circulin amb seguretat a les cadiretes dels vehicles és que els arnesos estiguin ben subjectes i enganxats al seu cos, fet que no es produeix si van amb abric. L’anorac genera un volum fals al tòrax de l’infant que fa que quan ajustem la subjecció aquesta quedi massa folgada. D’aquesta manera, en cas d’accident,  s’augmenta la probabilitat que l’abric llisqui cap endavant i es deslliuri del sistema de retenció.

Així doncs, per la seguretat dels infants, el millor és treure’ls l’abric abans d’asseure’ls a les cadiretes per poder-los ajustar els arnesos de manera òptima. Un truc que recomanen els experts per comprovar si van ben subjectes és que, si podem passar dos o més dits per sota el cinturó a l’altura de l’espatlla, és que no estan ben lligats i els hem d’ajustar més. D’altra banda, si fa molt de fred a l’interior del vehicle, la millor opció és posar-los l’abric per sobre o una manta, i d’aquesta manera no es modifica el sistema de subjecció.

Atropellaments: morts que es podrien evitar

Caminar per una carretera és una acció que cal emprendre amb la màxima cautela i que no està exempta d’una veritable perillositat. La carrVianantsetera és l’espai natural dels vehicles, i la sola presència d’un vianant a la via li atorga a aquest una vulnerabilitat que mai no s’ha de menystenir. La pregunta és: poden circular els vianants per les carreteres? Per les autopistes i les autovies està totalment prohibit; per la resta de vies, sí, però cal fer-ho amb la màxima prudència!

Posar-se l’armilla reflectora quan sortim d’un vehicle aturat al voral d’una carretera és necessari i obligatori, però l’armilla sola no ens protegeix dels impactes dels vehicles que hi circulen. Actuar amb serenor, amb prudència i seguint les pautes necessàries per a la nostra seguretat ens protegeix molt més dels possibles impactes del trànsit rodat.

Conceptes bàsics de seguretat

Quins consells bàsics cal seguir quan circulem com a vianants per la carretera?

  • Si la via no disposa d’un espai especialment reservat per a vianants, la circulació es farà per l’esquerra. D’aquesta manera, podreu observar de cara els vehicles que circulen i que s’acosten a la vostra posició.
  • Cal circular pel voral o, si no n’hi ha, per la calçada, aproximant-se tant com es pugui a la vora exterior.
  • Preferiblement, els vianants han de caminar un darrere l’altre.
  • Si és de nit o hi ha poca llum, cal portar una armilla reflectora. També és recomanable portar una llanterna per veure per on camineu i perquè els vehicles us vegin millor.

I com cal procedir si aturem el vehicle al voral?

  • Si és possible, atureu el vehicle fora de la carretera, en un lloc on no entorpeixi el pas, per evitar nous accidents.
  • Senyalitzeu la presència del vehicle amb els triangles, situats com a mínim 50 metres davant i darrere del vehicle (en vies de doble sentit).
  • Activeu els llums d’emergència i, si és de nit, també els de posició.
  • Sortiu del vehicle per la part més segura i amb l’armilla reflectora obligatòria.
  • Allunyeu-vos de la calçada i situeu-vos rere la tanca de protecció.

Atropellaments mortals

L’any passat, 17 vianants van perdre la vida a les carreteres catalanes, 12 més que l’any anterior. Per aquest motiu, el Servei Català de Trànsit considera necessari fer un crit d’alerta i recordar als vianants que, si irremeiablement han de circular per carretera, ho facin amb la màxima atenció i respectant aquestes mínimes pautes de seguretat. Alhora, l’SCT preveu dissenyar enguany noves campanyes divulgatives adreçades a col·lectius vulnerables, com els vianants, ciclistes o gent gran. I, paral·lelament, l’SCT seguirà donant continuïtat a les campanyes preventives de protecció i control de vianants, amb dues campanyes els mesos d’abril i setembre de 2019. En les dues campanyes que es van dur a terme el passat 2018, es van interposar un total de 1.936 denúncies. Són dades que conviden a reflexionar; cal fer un esforç per part de tots perquè cap vianant perdi la vida a la carretera. I, per sobre de tot, cal evitar actituds imprudents que poden desembocar en un desenllaç tràgic, tal com es denunciava recentment des del compte de Twitter de l’SCT.

Aturar-se al voral per una avaria o per auxiliar les víctimes d’un accident de trànsit no hauria de suposar córrer el risc de morir atropellat, si tothom segueix aquestes pautes de seguretat a la carretera. Probablement, molts ̶o tots̶ aquests atropellaments es podrien evitar.

Conviure a la carretera

. Conversa amb Joaquim Vilaplana, president de la Federació Catalana de Ciclisme

FOTO 2

La convivència en un mateix espai no és fàcil. Per aconseguir que aquesta convivència fructifiqui són necessàries grans dosis de comprensió, respecte i, per què no dir-ho, paciència. I la convivència de ciclistes i conductors a la carretera no n’és una excepció. Cada cop hi ha més ciclistes a la carretera, gent que busca fer esport i sentir-se realitzada fent allò que li agrada. Un col·lectiu que ha vingut per quedar-se. Per això, el president de la Federació Catalana de Ciclisme, Joaquim Vilaplana, assegura que “tal com tenim les vies actualment a Catalunya, compartir-les és una necessitat. Compartir vol dir respectar i el respecte hi ha de ser per les dues bandes.” Segons Vilaplana, “s’ha notat un canvi d’actitud important, tant en el col·lectiu dels conductors com en el dels ciclistes. Els ciclistes també hem hagut de reciclar una mica el nostre comportament a la carretera.”

“S’ha notat un canvi d’actitud important, tant en el col·lectiu dels conductors com en el dels ciclistes”

Durant l’any 2018, hi ha hagut a Catalunya 58 accidents en zona interurbana amb morts i/o ferits greus amb bicicletes implicades, amb el resultat de dues víctimes mortals. No són unes males xifres, però des del Servei Català de Trànsit es busca com a objectiu final aconseguir 0 víctimes a les carreteres. El president de la Federació Catalana de Ciclisme creu que el risc 0 és complicat, que “sempre hi ha risc, sempre hi ha actuacions negligents per part dels dos col·lectius. Cada cap de setmana poden sortir a la carretera entre 30.000 i 40.000 ciclistes, per tant, els accidents són inevitables. Amb les promocions que es fan per compartir les vies, estem estabilitzant i reduint els accidents. Per això és important tenir en compte les normes de conducta a la carretera.”

“Sempre hi ha risc, sempre hi ha actuacions negligents”

Des del Servei Català de Trànsit s’han posat en marxa diverses campanyes per, d’una banda, conscienciar els conductors de la vulnerabilitat dels ciclistes, i de l’altra, conscienciar els ciclistes que ells també han de respectar les normes de circulació quan transiten per una carretera. Quan se li demana a Vilaplana què més pot fer l’SCT per ajudar en aquesta convivència entre conductors i ciclistes, el president respon que “sempre hi ha hagut una bona relació amb el Servei Català de Trànsit, sobretot amb accions destinades als nens i nenes. Això és una bona eina de formació. Demanem a l’SCT que posi en un mateix espai tots aquells actors que intervenen en els riscos. Volem que quedi ben clar el missatge que ens hem de respectar tots els usuaris de les vies, els uns als altres.” Per Vilaplana, “estem en una bona línia.

“Demanem a l’SCT que posi en un mateix espai tots els actors que intervenen en els riscos”

FOTO 1

Potser el risc a les carreteres no es pot eliminar del tot, però de ben segur que es poden dur a terme actuacions que disminueixin la perillositat. En aquest apartat, hi poden ajudar molt els clubs de ciclistes. Segons explica Vilaplana, “hi ha vies de més risc que altres, i els clubs de ciclistes ho han de saber. Els clubs elaboren cada any un calendari de sortides i això implica rutes. Hi ha vies que clarament tenen més afluència de cotxes i, per tant, és interessant que els ciclistes les evitin. S’està fent un treball de senyalització, d’informació, que indiqui que en aquesta via hi ha una afluència més gran de ciclistes. Però també cal deixar clar quines són les vies més perilloses, les que presenten un risc més alt i evitar en el calendari de sortides dels clubs aquestes vies. Aquesta tasca d’informació també l’hem de fer des de la Federació”, assenyala el seu director.

“Hi ha vies que tenen més afluència de cotxes i és interessant que els ciclistes les evitin”

Si juguem a preveure com serà el futur, Vilaplana té clar que la bicicleta s’acabarà convertint en un mitjà de transport més. No només a les grans ciutats, on la bicicleta ha guanyat protagonisme, sinó també a la carretera. El director de la Federació Catalana de Ciclisme s’imagina “un futur en què la bicicleta circuli per les vies interurbanes com un mitjà de transport més, no només com a esport. La bicicleta canviarà, el nombre de bicicletes elèctriques augmentarà, i això també facilitarà l’accés a aquest mitjà de transport. Cada cop veurem més bicicletes a la carretera.” Queda clar, doncs, que la convivència a la carretera és una necessitat i, per tant, i com dèiem al principi, caldrà molta comprensió, respecte i paciència.

Preparats per formar conductors responsables

Enrere queden les nits d’estudi i els nervis davant els exàmens i les proves de selecció per obtenir l’acreditació de professors de formació viària. L’entusiasme i la voluntat de continuar aprenent per ser millors professionals caracteritzen els 65 nous formadors que aquest any 2019 ja podran exercir com a professors a les escoles de conductors de Catalunya. El setembre de l’any passat van començar la darrera fase del curs, que els conduiria a un nou projecte personal. Se senten afortunats, tenint en compte que van iniciar el procés selectiu 503 aspirants. Amb una procedència laboral diversa, tot i que la majoria ja havia tingut abans algun vincle amb el món de les autoescoles, ara inicien un nova etapa plena de reptes i il·lusió.

La Montse Rodríguez, el Jorge Cortés i la Jèssica Hernández són tres dels nous professors que començaran a posar en pràctica enguany tot el que han après per formar els futurs conductors i transmetre’ls els valors de la mobilitat segura i responsable.

Montse Rodríguez, 34 anys: “Que no hi hagi víctimes a la carretera no és cap utopia, és possible.”

montse ok

La Montse és propietària d’una autoescola a Badalona, on va treballar prèviament com a secretària durant 12 anys. Porta cotxe des dels 18 anys i assegura que és “una bona conductora”. Explica  que aquest curs li ha fet veure que en el món de la seguretat viària “encara hi ha molt per fer” i que té l’ambició de saber-ne més i continuar formant-se per poder contribuir al fet que no hi hagi víctimes a la carretera: “Aquest objectiu no és cap utopia, sinó que és totalment possible”, afirma convençuda.  Per a la Montse, “el 99% dels accidents són evitables i, a més, existeix una desinformació general sobre els riscos que comporta la conducció. “La majoria de la gent veu el fet de treure’s el carnet com un tràmit, no gaudeix del procés de formació. Ara mateix, es passa un cop a la vida per l’autoescola i el que els professors ensenyen ha de servir per sempre”, destaca. Aquesta formadora viària novell també defensa el reciclatge obligatori en la formació viària i el foment de l’educació en mobilitat entre els infants i adolescents: “Des de petits ja han d’adquirir bons hàbits perquè s’ha de tenir en compte que són vianants i de grans seran conductors. Des del moment que sortim al carrer, tots estem exposats als riscos del trànsit”.

 

Jèssica Hernández, 25 anys: “Cal tenir molta psicologia per tractar amb els alumnes.”

jèssica ok

L’interès per aquesta professió li ve de família, ja que els seus pares també són formadors viaris i propietaris d’una autoescola a Lleida. Una substitució com a administrativa en el negoci familiar la va acabar d’empènyer a dedicar-se a ser professora i a fer el pas decisiu per inscriure’s al curs de formadors viaris. La Jèssica, que va començar els estudis d’Administració i Dret, té clar que el valor afegit que aporta l’actual model de formació viària és la vessant psicològica i la sensibilització viària: “Passem moltes hores amb els alumnes, creem amb ells un vincle i hem de conscienciar-los, fer-los veure que, per moltes destreses que tinguin, sempre es trobaran amb riscos i per això han de conduir amb responsabilitat. Hem d’aconseguir que se n’adonin en el cas que tinguin falses creences, com per exemple les relacionades amb el consum de drogues. Ens hem d’apropar a l’alumnat, escoltar-lo i preocupar-nos per ell. Ara no només l’hem d’ajudar a aprovar l’examen de conduir, li hem d’oferir alguna cosa més.” Després d’haver obtingut el títol de formadors viaris, també aposta per la formació contínua, tant dels  usuaris com dels professors, i considera que a les escoles hi hauria d’haver una assignatura obligatòria d’educació viària.

Jorge Cortés, 30 anys: “Els formadors viaris tenim la responsabilitat de canviar actituds dels conductors.”

jorge ok

Durant nou anys va treballar com a recepcionista d’una autoescola i el contacte amb els professors i els alumnes li va fer despertar l’interès per dedicar-se a la formació viària. Aquesta és la segona convocatòria per obtenir una plaça de formador en la qual participa. El 2014 ja s’hi va presentar però no va aprovar totes les assignatures del curs. Ara, amb el certificat d’aptitud de formador viari a la mà, aquest tècnic en esports té la intenció d’ampliar els seus coneixements i “guanyar experiència”, per exemple, en l’àmbit de les tècniques de conducció segura i eficient, i per superar la por a conduir, el que s’anomena amaxofòbia. El Jorge sosté que els formadors tenen la responsabilitat d’aconseguir un canvi d’actituds dels conductors: “Nosaltres estem en la primera línia”, afirma. A més, defensa el reciclatge formatiu teòric i pràctic i assegura que aquest curs l’ha portat a la conclusió que “la majoria d’accidents mortals són conseqüència del factor humà, com el consum d’alcohol i drogues, les distraccions amb el mòbil o la velocitat”. Per aquest motiu apunta: “Els formadors viaris hem d’explicar als alumnes quins hàbits poden ser perillosos perquè siguin conscients dels riscos que corren, els hem de donar una informació personalitzada i de qualitat.

Fàrmacs no aptes per a la conducció segura

Conduir un vehicle requereix una atenció plena per no posar en perill la nostra seguretat ni la dels altres. Aquesta responsabilitat compartida passa per informar-nos, en el cas de prendre algun medicament, dels possibles efectes que puguin alterar les nostres capacitats a l’hora de conduir de manera segura. La informació sobre els riscos que puguin suposar els tractaments farmacològics a l’hora de sortir a la carretera és bàsica per reduir l’accidentalitat; una tasca preventiva que necessita la implicació de les autoritats sanitàries i de trànsit, dels pacients i dels professionals que els prescriuen.

A l’estat espanyol, un 25% dels medicaments que es venen poden interferir en la conducció i un 17% dels conductors desconeixen el risc potencial que pot suposar el tractament que segueixen en la conducció, segons dades que es van aportar a la Jornada “Fàrmacs i conducció” organitzada per la Societat Catalana de Salut Laboral i FAES FARMA, el passat mes de setembre.

La informació, clau

Hem de prendre algun medicament i hem de conduir? Informar-nos sobre els seus possibles efectes és fonamental. Si a la capsa del fàrmac apareix un pictograma d’un cotxe dins un triangle vermell equilàter amb la llegenda “Conducció. Vegeu prospecte”, cal que llegim les indicacions amb atenció ja que el símbol ens adverteix que el consum de la medecina pot interferir en les aptituds per conduir un vehicle. I a més, sempre que comencem un nou tractament, hem de preguntar al nostre metge com ens pot afectar a l’hora de conduir.

farmacs_conduccio

Amb quins medicaments hem de vigilar?

Els medicaments, inclosos els que no han de ser adquirits amb recepta mèdica, poden causar greus alteracions que interfereixen en la conducció, entre d’altres somnolència, dificultat de concentració o per estar alerta, visió doble o borrosa, sensació de vertigen, disminució dels reflexos, falta de coordinació, sensació d’inestabilitat o marejos. Si prenem alguns d’aquests fàrmacs, compte! Perquè poden influir negativament en la conducció: els que s’utilitzen per tractar els trastorns de la son, l’ansietat, la depressió, l’epilèpsia, la malaltia de Parkinson, les al·lèrgies, les migranyes o la diabetis, entre d’altres.

El factor humà és present en el 90% dels accidents amb víctimes; una xifra prou contundent que ens ha de fer reflexionar sobre la nostra pròpia responsabilitat quan agafem un vehicle. La relació entre conducció i medicaments pot ser perillosa, de la mateixa manera que sempre ho és amb l’alcohol i altres drogues. L’any 2017, i segons dades de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, de cada deu conductors morts en accident, més de tres havien consumit alcohol, drogues i/o psicofàrmacs (un 38%).

D’altra banda, convé tenir en compte que els conductors professionals han d’extremar encara més les precaucions i informar-se sobre els efectes de la medicació que prenen. Cal destacar que del total de víctimes d’accidents de trànsit de l’any 2017, un 39,9% van patir un sinistre en l’entorn laboral.

Fonts i més informació

Documento de consenso sobre medicamentos y conducción en España: información a la población general y papel de los profesionales sanitarios. – Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad.”

Anuari estadístic d’accidents de trànsit a Catalunya. Any 2017