Parlem amb Joan Puig-Pey, pare d’en Pau, mort en accident de trànsit el 12 d’abril de 2015, sobre com afrontar el dolor per la pèrdua d’un fill en aquestes circumstàncies

“El Servei Català de Trànsit informa que ahir a la tarda es va registrar un accident mortal de trànsit al punt quilomètric 261,5 de l’AP-7 a l’altura de Cambrils (Baix Camp), en sentit nord. Per causes que encara s’estan investigant, un tot terreny ocupat per sis persones va sortir de la via i va bolcar. A conseqüència de l’accident, van morir D. B. I., de 30 anys,i P. P. C., de 27 anys, ambdós, veïns de Barcelona. En el sinistre també va resultar finat un menor.” El diumenge 12 d’abril de 2015, l’SCT va emetre aquest comunicat d’un sinistre viari mortal a l’AP-7 a Cambrils en el qual van perdre la vida tres persones. Una d’aquestes persones era en Pau Puig-Pey Comas, el menor dels quatre fills d’en Joan i la Dolors, que tornava cap a Barcelona l’endemà de treballar en una boda per a uns amics. En Pau era fotògraf de professió, format en el disseny digital, combinava el muay thai amb el futbol i les maratons. Tenia molts projectes de futur. Com en tants altres sinistres, els seus projectes i la seva vida van acabar abruptament i, a partir d’aquell moment, la seva família va iniciar, també abruptament, un procés de dol traumàtic i dolorós.

En el revers d’un accident de trànsit greu o mortal hi ha sempre la història d’una família i d’un cercle proper de persones que són també víctimes del sinistre. La història d’en Joan Puig-Pey, 61 anys, arquitecte de professió, és la història d’un pare que, d’un dia per l’altre, perd el fill de 27 anys, “una experiència monstruosa que ningú a la seva vida hauria de patir”, lamenta. Ell recorda perfectament, com si fos ahir, el moment en què li varen comunicar la mort d‘en Pau: “Aquell diumenge, a mitjanit, truquen al porter automàtic de casa; eren els Mossos. Jo pensava que potser en Pau s’hauria enfilat temeràriament a algun lloc per fer una fotografia…, no m’esperava que el missatge fos molt pitjor… Però, què ha passat, què ha passat?, els deia jo. Aquell moment en què em diuen que el meu fill és mort és una patacada horrorosa; un xoc, la commoció és indescriptible…”

El Servei Català de Trànsit ha posat en marxa recentment un servei d’atenció psicològica de resposta immediata adreçat als afectats d’accidents de trànsit i prestat pels psicòlegs del Sistema d’Emergències Mèdiques, en el qual, entre d’altres novetats, es dona suport psicològic en la comunicació a un familiar directe d’una mort per accident de trànsit. “En un accident, les víctimes no només són els que moren o els ferits, també ho som els que rebem un dany psicològic per una pèrdua sobtada i violenta com aquesta; és un problema de salut pública”, assegura en Joan. “En aquests primers moments, quan et comuniquen la mala notícia, s’orienta, de fet, la primera passa del procés de dol”, subratlla.

Les persones darrere les xifres

Pau Puig-Pey és una de les moltes persones que es troben darrere de les xifres associades als accidents de trànsit. Cada persona morta o greument ferida a la carretera és una vida truncada, amb una família darrere que també queda tocada. “El Pau havia finalitzat el seu projecte d’estudis, s’havia emancipat i treballava pel seu compte. S’havia orientat a la vida, era feliç, havia assolit aquella harmonia quan deixes enrere la tumultuosa adolescència… i de sobte tot això s’estronca. Ell i jo havíem arribat a un moment de retrobament; teníem una relació pare-fill i també una relació extra, professional, de persona a persona molt madura i molt propera”, remarca en Joan. “La pèrdua d’un fill suposa també l’estroncament d’unes expectatives pròpies: tu veus que quan el fill creix, quelcom teu es projecta en ell, ho sents com a propi i, d’una manera inconscient, resulta que fas un projecte en la vida de l’altre. Quan això desapareix d’aquesta manera tan violenta i abrupta, el dolor és immens.”.

El dol

Una de les qüestions que més ressona en l’entorn d’una persona que ha perdut un familiar directe en accident de trànsit és: “com se supera això?” En Joan Puig-Pey, des de la seva vivència, afirma: “Jo no faig servir la paraula superar; la mort d’un fill no se supera, la mort d’una persona estimada s’afronta, cada dia, i afrontant aquest repte hi ha dies que tinc forces i hi ha dies que tot està gris.” Puig-Pey sosté que, al principi, el dolor és tan gran que d’alguna manera els sentits queden anul·lats. “Els primers temps jo no recordo el que se’m deia, però sí recordo petons, abraçades o moments compartits”, explica. Els psicòlegs argumenten que les persones que perden un familiar queden paralitzades, estabornides, i disposar d’un cercle proper de familiars i amics ajuda molt a tirar endavant. En Joan ho corrobora, i afegeix: “A part del seguiment psicològic que jo vaig fer, també em va anar molt bé formar part de  l’associació P(A)T. El seu Punt de Trobada és un grup de dol on es reuneixen persones que gosen fer el pas de trobar-se amb altres que han passat també per aquestes circumstàncies. Al final necessites compartir-ho amb algú! Hi ha un moment en què te n’adones que, si estàs permanentment connectat a aquesta absència física de la persona estimada, t’enfonses encara més… Jo tinc la responsabilitat de poder-me retrobar amb mi mateix, i viure! Ara bé, això no és, ni de bon tros, un procés immediat.”

Joan Puig-Pey es considera una persona amb un profund fonament espiritual i això l’ha ajudat a gestionar millor el dolor de la pèrdua. “A mi m’ha donat molta serenor escriure poesia i dibuixar; tenir espais de contemplació on trobar-me amb mi mateix per trencar aquest remolí fosc interior que no para mai… Pel que fa al Pau, queden en el meu jo tot de petjades d’estimació i de relació de qualitat que s’han donat, que el van constituir a ell i que m’han realitzat a mi; el Pau físicament ja no hi és, però jo el sento viu a dins meu d’una altra manera”, assegura.

Com seguir endavant

La història dels familiars que perden a algú en accident de trànsit són històries de supervivència. Des del mateix moment del sinistre, els familiars han d’afrontar una duríssima cursa d’obstacles: els tràmits, el dolor de la pèrdua, els records… “Cadascú ho gestiona com pot”, diu en Joan. “Encara recordo quan vam recollir el seu espai vital: el llit per fer, els seus mitjons a terra, la tassa amb dos dits de cafè, l’ordinador encès…, se t’encongeix l’estómac. Ho fiques tot en capses… I tornar-les a obrir costa molt. A casa, cadascú ha fet el seu dol, al seu ritme”, explica. “La meva dona i jo vam voler conèixer i abraçar els Mossos que havien estat al costat del Pau en l’accident, acompanyant-lo en el seu últim alè; va ser una trobada amb molta humanitat. Alhora, ells ens van confessar que aquella trobada els va confirmar en la seva vocació de servei. I és que fins i tot de les experiències més doloroses, n’acabes traient una lliçó de vida”, conclou en Joan.