Saps que si portes un patinet elèctric condueixes un vehicle?

Editem 15.000 fullets sobre què es pot fer i què no amb els VMP. Mossos i policies locals els expliquen i reparteixen a les xerrades d’educació viària que fan a escoles i instituts

Els alumnes de l’escola Llissach de Santpedor ja s’han estrenat en les sessions formatives que Mossos i policies locals faran aquest curs escolar sobre l’ús dels patinets elèctrics. En aquestes xerrades s’explica i es reparteix el nou material educatiu que hem editat des del Servei Català de Trànsit: “Saps que si portes un patinet elèctric condueixes un vehicle?”

L’objectiu és arribar als joves com a principals usuaris d’aquesta nova manera de moure’s perquè sàpiguen què és un patinet elèctric i quines obligacions implica conduir-lo. El missatge que volem que cali és el que dona el coordinador de Mobilitat Segura a la Regió Central dels Mossos, Joan López: “Estem acostumats que el patinet sempre ha estat una joguina, però el patinet elèctric és un vehicle.” És a dir, amb patinet elèctric no tot s’hi val.

Els vehicles de mobilitat personal (VMP) són un mitjà de transport sostenible, àgil i pràctic (fàcils de conduir i plegar) d’àmbit urbà que ha arribat per quedar-se, sobretot entre els més joves, però que també ha estat polèmic i ha provocat debats i discussions entre defensors i detractors. Amb tot, les autoritats de trànsit, per posar ordre a la circulació urbana i evitar prendre mal (ni els usuaris de VMP ni els vianants), n’han regulat l’ús.

Circular per la vorera, anar amb un acompanyant o portar els auriculars connectats no es pot fer quan es va amb patinet elèctric. Són accions que molts usuaris de VMP fan perquè desconeixen que és una infracció. El nou material que hem editat, un total de 15.000 fullets informatius, vol posar remei a aquest desconeixement sobre la normativa vigent que regula la circulació dels VMP des del 2 de gener passat.

Així doncs, aquestes són les principals prohibicions i línies vermelles que no pots creuar si vas en patinet elèctric:

L’educació per a la mobilitat segura i sostenible es reforça

L’impuls de l’educació per a la mobilitat segura i sostenible és imprescindible per millorar la seguretat viària d’ara i del futur. La formació viària al llarg de tota la vida és determinant per fomentar comportaments viaris segurs i per reduir l’accidentalitat a carreteres i carrers.

En aquest context i en l’esfera més pràctica del desenvolupament de l’educació viària, el Servei Català de Trànsit (SCT) ha signat un conveni de col·laboració amb l’Associació pel Desenvolupament de l’Educació Viària a Catalunya (ADEVIC), una entitat que treballa des de l’any 2000 per donar suport als monitors d’educació viària a Catalunya i contribuir a la millora de la sensibilització viària.

“Aquest acord ens proporciona a l’Associació un salt de qualitat i un reconeixement de la nostra feina, que fa molts anys que fem”, destaca el president d’ADEVIC, Ramon Cos. “Amb el conveni millorarà la interrelació dels educadors viaris amb l’SCT, i ajudarà també a continuar estenent l’educació per a la mobilitat segura a tots els àmbits i nivells com ajuntaments, empreses que volen realitzar prevenció de riscos laborals viaris, o bé centres penitenciaris en la formació a interns que compleixen penes per delictes de seguretat viària”, afegeix Cos.

El model català d’educació per a la mobilitat segura: un referent

“Amb l’acord també es promou el desplegament del model català d’educació per a la mobilitat segura, que és un referent a tot l’estat”,assenyala el president d’ADEVIC.

Darrere aquest model d’educació viària hi ha el model que s’ha anat imposant tant en l’àmbit educatiu com en el professional o laboral, que és el model de gestió per competències.

Ser competent en la mobilitat segura vol dir ser capaç d’utilitzar les potencialitats que una persona té en l’ús de les vies públiques per moure’s d’una forma segura  en l’entorn del trànsit, sigui com a vianant, com a passatger o com a conductor.

Les cinc competències en què es basa la metodologia del model català d’educació per a la mobilitat segura són:

  1. Valoració de la seguretat, la vulnerabilitat i el risc: “Puc fer o puc fer-me mal?”
  2. Atenció, interacció i adaptació a l’entorn: “Estic alerta i reacciono als canvis de l’entorn?”
  3. Gestió de les meves capacitats i els meus límits: “Com estic? Què sé fer? Què puc fer amb seguretat?”
  4. Gestió de la influència: “Decideixo veritablement jo?”
  5. Gestió emocional: “Què sento i quines conseqüències té el que sento per a la mobilitat?”

Joves… encara que sobradament conscienciats

Les víctimes mortals d’entre 16 i 30 anys s’han reduït a la xarxa viària interurbana de Catalunya un 92% des de l’any 2000

Parlar del binomi  joves i conducció ens porta sovint a relacionar-lo amb conceptes com excés de confiança, falsa sensació de seguretat o percepció errònia del risc. Són  trets que poden caracteritzar el comportament dels joves al volant i sobre els quals han incidit de manera efectiva les accions de formació i educació viària que s’han realitzat els darrers anys. La suma d’esforços i d’actuacions per conscienciar aquest grup ha donat els seus fruits, ja que es tracta del col·lectiu en què la reducció dels accidents mortals ha estat més accentuada des de l’any 2000 a les carreteres i autopistes catalanes.

La relació, doncs, dels joves amb conductes de risc a la carretera com l’excés de velocitat o el consum d’alcohol i drogues ha quedat ja afortunadament lluny.  L’evolució de les xifres de sinistralitat demostra l’alt grau de sensibilització que té aquest grup. Actualment, el jovent està més conscienciat dels valors de la mobilitat segura que fa una dècada i, per suposat, molt més que fa vint anys.  Fem un repàs dels principals indicadors d’aquesta tendència favorable:

Un exemple dels mites entorn els joves i la conducció que hi havia fa anys i que avui quedaria qüestionat té a veure amb la seva vinculació amb l’alcohol i les drogues. De les persones reincidents, la franja d’edat que presenta una mitjana més elevada de la taxa d’alcoholèmia (amb 0,57 mil·ligrams per litre en aire espirat) és la que va dels 50 als 59 anys. Per tant, aquesta dada trenca amb la relació estreta que associava la conducció amb el consum d’alcohol en la gent jove. En canvi, els conductors més grans són els que mostren més incidència. Això indica també els resultats positius que ha donat l’educació per a la mobilitat segura en les darreres generacions, que sí que han interioritzat una cultura de la seguretat viària.

Aquest escenari de reducció de la sinistralitat entre els joves constata una conscienciació creixent en les dues darreres dècades, però cal continuar avançant i treballant per millorar la seguretat d’aquest grup a la xarxa viària. En aquest sentit, l’anàlisi de les dades mostra alguns elements que continuen preocupant, com que tant l’any 2019 com aquest 2020 les sortides de via són el tipus d’accident més freqüent entre aquest col·lectiu i que els accidents mortals es registren en més proporció durant els caps de setmana.

Encara queda camí per recórrer. No es pot oblidar que una sola mort per accident de trànsit és inacceptable i que darrere de cada víctima hi ha una pèrdua irreparable i famílies que passen per una autèntica tragèdia.

Formant monitors d’educació viària

En matèria de seguretat viària, l’educació i la formació al llarg de tota la vida de l’usuari són determinants per reduir l’accidentalitat i, si bé és cert que són diversos els col·lectius d’àmbits diferents que hi treballen, cal ressaltar el paper dels monitors d’educació viària de les policies locals i del cos dels Mossos d’Esquadra, als quals s’han anat sumant altres cossos de seguretat com els guàrdies i vigilants municipals. Aquests monitors no només treballen amb infants i joves en escoles i instituts, sinó que també col·laboren en la prevenció de riscos laborals dels treballadors de les empreses i en la sensibilització viària de la gent gran, entre d’altres, tot plegat amb l’objectiu de fomentar actituds viàries que vagin generant consciència ciutadana i comportaments encaminats a la convivència i a la mobilitat segura. Però, com es formen aquests formadors?

Aquest mes de setembre trenta alumnes, membres de cossos policials, han participat en el Curs d’educació viària nivell I que s’ha impartit a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC) i que està organitzat en col·laboració amb el Servei Català de Trànsit (SCT). Dotze alumnes més faran el Curs nivell II en què perparticipar-hi cal tenir experiència en educació viària i haver superat el primer curs un any abans. En aquestes formacions, els participants poden conèixer recursos tècnics i pedagògics i millorar les seves competències en educació per a la mobilitat segura a través de la reflexió, l’experimentació, l’anàlisi i el treball en grup.

Francesc Esteban, coordinador dels cursos, explica que l’objectiu és “que els monitors siguin capaços no tant de parlar en públic o de fer una classe expositiva sinó de treballar les emocions, les actituds i la percepció del risc de l’alumnat”. “Cal que la gent percebi més el risc i tingui una actitud més favorable d’autoprotegir-se i, en conseqüència, de protegir els altres”, afegeix.

Salva Juvés, policia local de Martorelles, és un dels alumnes del Curs nivell I, al qual ha assistit amb la voluntat de poder impartir classes al municipi, ja que la policia local es va crear recentment, el 2017, i fins ara la tasca educativa l’han dut a terme els Mossos d’Esquadra. La metodologia eminentment pràctica i dinàmica de la formació és ben valorada pels participants. En aquest sentit, Xavi Boneta, agent de la divisió de Trànsit dels Mossos d’Esquadra del sector Mollet, assenyala que el curs “proporciona les eines per ensenyar i transmetre bé els valors en seguretat viària”, i Judith Verdaguer, policia local de Ripoll, també en destaca el fet que “aprenem no tant com ensenyar la normativa sinó com les persones aprenen, i a ser empàtics amb el grup”.

Amb tot, arran de la COVID-19, algunes activitats que es feien habitualment a la formació més de contacte físic s’han hagut d’adaptar i s’ha treballat en grups fixos de quatre persones. A més, s’ha reduït el nombre de participants a les formacions i tant professorat com alumnes han portat mascareta dins l’aula.  

Deu pautes per circular correctament per les rotondes

Sovint el flux de vehicles més o menys ordenat d’una carretera o carrer esdevé un caos descontrolat quan aquesta via desemboca en una rotonda. Qui té la preferència? Per quin carril haig de circular? Què passa quan creua la rotonda un grup de ciclistes? Les rotondes sovint són un punt de conflicte i l’escenari de nombroses col·lisions.

Infografia rotonda DEFINITIVA

Com a norma general, quan circulem per una rotonda en zona interurbana, cal fer-ho pel carril dret i, en rotondes urbanes, pel carril que millor convingui a la destinació que se segueix. No obstant, en una rotonda poden confluir nombroses circumstàncies i diferents tipus de vehicles en el mateix espai/temps. Si vols saber què cal fer –i què no– segueix aquestes deu pautes i no t’equivocaràs:

  1. La preferència de pas la tenen sempre els vehicles que circulen per dins de la rotonda, per davant dels vehicles que s’hi volen incorporar (sempre i quan no hi hagi una senyalització específica que indiqui el contrari).
  2. Un cop dins de la rotonda, té preferència el vehicle que circula pel carril exterior.
  3. Cal moderar la velocitat i ser curós a l’hora d’entrar i sortir d’una rotonda.
  4. Cal senyalitzar les maniobres de canvi de carril i de sortida; és a dir, utilitzar l’intermitent.
  5. Per accedir a la sortida que convingui, cal situar-se prèviament al carril exterior.
  6. Si el vehicle no s’ha pogut situar al carril exterior per accedir a la sortida, cal que faci una nova volta a la rotonda i que ho torni a provar.
  7. No es pot circular en línia recta, sense tenir en compte els carrils de la rotonda i tallant la trajectòria d’altres vehicles.
  8. No es pot sortir de la rotonda des d’un carril interior.
  9. Els ciclistes que circulin en grup han de ser tractats com un únic vehicle. És a dir, els vehicles que es vulguin incorporar hauran d’esperar que passi fins al darrer ciclista del grup per poder-se incorporar al trànsit de la rotonda.
  10. Els vehicles que per les seves dimensions ocupin més d’un carril han de: respectar la prioritat dels conductors que circulen pel carril que necessiten ocupar i senyalitzar els canvis de carril.

 

A tot això, cal afegir-hi que el moment d’incorporar-se a una rotonda és un dels més delicats: cal actuar amb seny i paciència, reduint la velocitat en arribar a la cruïlla i accedir-hi només quan la maniobra es pugui fer de manera segura. Amb una mínima dosi de sentit comú i de respecte vers la resta de conductors, i seguint aquestes pautes, travessar una rotonda deixarà de ser font habitual de conflictes.

Per a tu, quin preu té la vida?

Entrevista a Ester Busquets, doctora en Ètica de la Universitat de Vic

A l’SCT, la nostra activitat gira entorn la prevenció dels accidents de trànsit i la reducció de la sinistralitat; per tant, ens interessen tots aquells factors del comportament humà que incideixen en la conducció. La majoria d’estudis demostren que el factor humà és el principal element implicat en la sinistralitat. Cal tenir en compte que davant d’una mateixa situació els conductors tenim reaccions diferents d’acord amb la nostra personalitat, aprenentatge, etc. Les actituds i les conductes insegures són els factors de risc més habituals i més difícils de modificar.

Anant més enllà, la doctora en Ètica de la Universitat de Vic, Ester Busquets, ens planteja la pregunta següent: “Què faries si fos el darrer dia de la teva vida? A ningú ens passa pel cap pensar a fer coses dolentes, com per exemple conduir begut, causar danys, mentir, ofendre, etc. Més aviat es tractaria de fer coses boniques.” Potser mai no ens ho hem plantejat a l’hora de sortir a la carretera, però sí que som conscients que cada dia hi moren persones.

110_4350SCT – Llavors, com explicaria el fet que som capaços de frenar on sabem que hi ha un radar per evitar pagar la multa però en canvi som incapaços de reduir la velocitat per l’estima a la pròpia vida i la dels altres?

EB – Arran del darrer anunci de l’SCT en relació amb la velocitat, “No corris, viu més”, hem vist que la velocitat és incompatible amb la vida. Moltes vegades no donem valor a allò que en té i, a la vida ̶ho descobrim només en situacions límit, per exemple, en malalties ̶, valorem el que hem tingut quan no ho tenim.

Des del punt de vista social, estem vivint una època en què les persones viuen centrades en elles mateixes i el seu entorn més directe i s’està perdent el sentit de comunitat. D’això Busquets en diu “cultura del jo” o bé “hiperindividualisme”.

SCT – Com ens explicaria aquesta “cultura del jo” que l’ésser humà trasllada també a la conducció?

EB – L’hiperindividualisme seria l’individu centrat en ell mateix i les seves circumstàncies. Si m’ho permeteu, faré referència a una frase del filòsof alemany Hans Jonas: “La irresponsabilitat és l’oblit de l’altre”. Per tant, la responsabilitat és recordar-te de l’altre. Dit això, en la conducció és on més es manifesta. L’ètica en tu mateix resideix en la reflexió i és el que fa que acabis conduint responsablement.

SCT – Què es pot fer per pal·liar aquesta societat hiperindividualista?

EB – Aquesta és una qüestió social, aprenem a partir de models i no necessàriament aquests ens ajuden. Haurien de canviar temes de base, educar en valors, en virtuts i en actituds. A través dels mitjans rebem missatges contraris a la seguretat que no eduquen en la responsabilitat.

Si tant estimem la vida, per què la menyspreem quan sortim a la carretera?

SCT – Creu que la duresa o l’increment en les sancions, pel que fa a les infraccions de circulació, són un bon mètode per conscienciar els conductors del perill que suposa el seu comportament a la carretera?

EB – La sanció és necessària però no suficient, perquè és una mesura temporal per arribar a la conscienciació. Cal acompanyar-la de tot un projecte educatiu i de conscienciació global.

SCT – Per què considera que hem d’educar en saviesa i no en coneixement?

EB – Perquè la saviesa i la consciència moral, que s’educa en context social, realment millora quan un mateix pren consciència del sentit de conduir responsablement. El coneixement no serveix, serveixen els models. S’ha d’insistir en un canvi a positiu i fer visibles més models de conducció segura.

SCT – Per educar en virtuts, s’hauria de començar a les escoles introduint aquests valors als infants? Hauria d’existir com una assignatura bàsica més?

EB – Sí que s’haurien d’introduir aquests valors des de petits i introduir-los des de l’experiència i des de l’emoció. No s’aprèn sense emoció, sense l’experiència de sentir. Hem d’educar en la consciència que conduir és important i que, per tant, estàs fent una cosa important. Hem d’educar en actituds responsables.

Conviure a la carretera

. Conversa amb Joaquim Vilaplana, president de la Federació Catalana de Ciclisme

FOTO 2

La convivència en un mateix espai no és fàcil. Per aconseguir que aquesta convivència fructifiqui són necessàries grans dosis de comprensió, respecte i, per què no dir-ho, paciència. I la convivència de ciclistes i conductors a la carretera no n’és una excepció. Cada cop hi ha més ciclistes a la carretera, gent que busca fer esport i sentir-se realitzada fent allò que li agrada. Un col·lectiu que ha vingut per quedar-se. Per això, el president de la Federació Catalana de Ciclisme, Joaquim Vilaplana, assegura que “tal com tenim les vies actualment a Catalunya, compartir-les és una necessitat. Compartir vol dir respectar i el respecte hi ha de ser per les dues bandes.” Segons Vilaplana, “s’ha notat un canvi d’actitud important, tant en el col·lectiu dels conductors com en el dels ciclistes. Els ciclistes també hem hagut de reciclar una mica el nostre comportament a la carretera.”

“S’ha notat un canvi d’actitud important, tant en el col·lectiu dels conductors com en el dels ciclistes”

Durant l’any 2018, hi ha hagut a Catalunya 58 accidents en zona interurbana amb morts i/o ferits greus amb bicicletes implicades, amb el resultat de dues víctimes mortals. No són unes males xifres, però des del Servei Català de Trànsit es busca com a objectiu final aconseguir 0 víctimes a les carreteres. El president de la Federació Catalana de Ciclisme creu que el risc 0 és complicat, que “sempre hi ha risc, sempre hi ha actuacions negligents per part dels dos col·lectius. Cada cap de setmana poden sortir a la carretera entre 30.000 i 40.000 ciclistes, per tant, els accidents són inevitables. Amb les promocions que es fan per compartir les vies, estem estabilitzant i reduint els accidents. Per això és important tenir en compte les normes de conducta a la carretera.”

“Sempre hi ha risc, sempre hi ha actuacions negligents”

Des del Servei Català de Trànsit s’han posat en marxa diverses campanyes per, d’una banda, conscienciar els conductors de la vulnerabilitat dels ciclistes, i de l’altra, conscienciar els ciclistes que ells també han de respectar les normes de circulació quan transiten per una carretera. Quan se li demana a Vilaplana què més pot fer l’SCT per ajudar en aquesta convivència entre conductors i ciclistes, el president respon que “sempre hi ha hagut una bona relació amb el Servei Català de Trànsit, sobretot amb accions destinades als nens i nenes. Això és una bona eina de formació. Demanem a l’SCT que posi en un mateix espai tots aquells actors que intervenen en els riscos. Volem que quedi ben clar el missatge que ens hem de respectar tots els usuaris de les vies, els uns als altres.” Per Vilaplana, “estem en una bona línia.

“Demanem a l’SCT que posi en un mateix espai tots els actors que intervenen en els riscos”

FOTO 1

Potser el risc a les carreteres no es pot eliminar del tot, però de ben segur que es poden dur a terme actuacions que disminueixin la perillositat. En aquest apartat, hi poden ajudar molt els clubs de ciclistes. Segons explica Vilaplana, “hi ha vies de més risc que altres, i els clubs de ciclistes ho han de saber. Els clubs elaboren cada any un calendari de sortides i això implica rutes. Hi ha vies que clarament tenen més afluència de cotxes i, per tant, és interessant que els ciclistes les evitin. S’està fent un treball de senyalització, d’informació, que indiqui que en aquesta via hi ha una afluència més gran de ciclistes. Però també cal deixar clar quines són les vies més perilloses, les que presenten un risc més alt i evitar en el calendari de sortides dels clubs aquestes vies. Aquesta tasca d’informació també l’hem de fer des de la Federació”, assenyala el seu director.

“Hi ha vies que tenen més afluència de cotxes i és interessant que els ciclistes les evitin”

Si juguem a preveure com serà el futur, Vilaplana té clar que la bicicleta s’acabarà convertint en un mitjà de transport més. No només a les grans ciutats, on la bicicleta ha guanyat protagonisme, sinó també a la carretera. El director de la Federació Catalana de Ciclisme s’imagina “un futur en què la bicicleta circuli per les vies interurbanes com un mitjà de transport més, no només com a esport. La bicicleta canviarà, el nombre de bicicletes elèctriques augmentarà, i això també facilitarà l’accés a aquest mitjà de transport. Cada cop veurem més bicicletes a la carretera.” Queda clar, doncs, que la convivència a la carretera és una necessitat i, per tant, i com dèiem al principi, caldrà molta comprensió, respecte i paciència.

‘Game Over’: accidents que poden evitar altres accidents

Patir un accident de trànsit és una experiència dura i traumàtica. Paradoxalment, però, el trauma físic i psicològic que pateix una víctima de trànsit pot servir a terceres persones per evitar passar pel mateix. Aquesta és la premissa de la qual parteix el projecte ‘Game Over’, impulsat pel Servei Català de Trànsit i la Fundació Institut Guttmann, un programa de xerrades que s’imparteixen als centres educatius de secundària on els monitors, afectats de lesió medul·lar, relaten la seva experiència als alumnes, amb l’objectiu de prevenir la sinistralitat juvenil.

Aquest mes de juny, va tenir lloc la VII Trobada de monitors d’educació viària Game Over, un acte que va comptar amb la participació del director del Servei Català de Trànsit, Juli Gendrau. La trobada va servir per donar a conèixer els resultats del ‘Game Over’ del 2017, el qual ha arribat a més de 48.000 alumnes, i per reunir monitors, experts i policies per debatre sobre el perill de les distraccions.

Game_Over_Guttmann_SCT

En el centre del debat de les distraccions, hi va aparèixer amb força el paper que hi té el mòbil en el col·lectiu dels joves. Se’ls ha de prohibir el mòbil? Com cal abordar la seva educació digital? Quin ha de ser el paper de la policia? Quin i com ha de ser el missatge que hem de traslladar als adolescents perquè siguin responsables? Jaume Funes, psicòleg i educador expert en adolescència, va oferir en aquesta VII Trobada de monitors una conferència sobre la formació dels valors en els joves. En l’àmbit de l’educació viària, Funes defensa que aquesta s’ha de formular “a partir del descobriment i l’experimentació, no es pot  deslligar del conjunt d’aprenentatges”. Quant a les xerrades dels monitors del programa ‘Game Over’, Jaume Funes opina que han de ser complementàries: “La dura experiència del monitor lesionat és útil si, a més, troben adults positius, pròxims, que els ajudin a fer un balanç de les seves pròpies experiències de risc”, assegura.

El mòbil distreu

El mòbil és un gran distractor”, afirmava la caporal dels Mossos d’Esquadra Vanessa Bohé a la taula rodona organitzada en aquesta VII Trobada. “No hi ha una percepció del risc, cal treballar la prevenció”, explicava Bohé. El debat sobre quina és la millor via per fer entendre als joves el risc que corren quan manipulen el mòbil mentre són vianants, ciclistes o conductors va planar durant tota la jornada. A quins canals s’hauria de recórrer per comunicar-los els riscs de les distraccions en la conducció? El psicòleg Jaume Funes ho té clar: “Els adolescents són digitals, multicanal i intermèdia, i qualsevol missatge els ha d’arribar per vies diverses, també presencials, que estiguin interconnectades. No sabem per quin punt de la xarxa començarà cadascú”.

Game_Over_Guttmann_SCT

El debat dels influencers

Un altre focus de debat de la jornada va ser el paper dels influencers. Podrien els youtubers i influencers, amb centenars de milers de seguidors, esdevenir un canal efectiu per fer arribar aquest missatge de prudència als joves? La idea va comptar amb partidaris i amb detractors. Com a expert en adolescents, Funes creu que seria una bona iniciativa, però, al seu entendre, la figura de l’influencer “no pot ser utilitzada simplement per donar consells; ells i elles transmeten estils de vida, en què ha d’estar incorporat el missatge de la gestió dels riscos”.

El paper dels adults

Tal com remarca Jaume Funes, “l’adolescent es dedica a ser adolescent, a passar-s’ho bé”. Com podem inculcar als joves una actitud responsable en la mobilitat si encara no tenen prou experiència? “Els adolescents prenen consciència progressiva de les coses a partir d’experiències sobre les quals algú els fa reflexionar”, assegura Funes. “En la majoria dels casos, dubto que la prohibició i la sanció serveixin”, avisa. Probablement, l’actitud dels adults en l’àmbit de la mobilitat és un factor clau com a guia i exemple per als joves en la seva educació viària. Així ho creu el professor Funes: “Si una característica té l’adolescència és que es tracta del període en el qual descobreixen la hipocresia i la incoherència dels adults. Cal defensar l’educació en un determinat valor i, alhora, reconèixer que els adults no som capaços de comportar-nos sempre de manera adequada”.

Game_Over_Guttmann_SCT

En aquest sentit, les xerrades dels monitors del ‘Game Over’ garanteixen que els joves aprenguin per ells mateixos i treguin les seves pròpies conclusions a través del relat del sinistre viscut pels monitors. De fet, segons l’informe de resultats del 2017, més del 90% dels alumnes que han participat en les xerrades del programa ‘Game Over’ recorden molt o bastant l’experiència personal dels monitors, i la gran majoria també recorda clarament les causes de l’accident del monitor i les seves conseqüències.

“Joves i Mobilitat”: una dècada de reflexions

IMG-20170614-WA0001.jpg

  • La directora del Servei Català de Trànsit, Eugenia Doménech, va lliurar el premi al grup OX Films al millor anunci gràfic

Muchas personas últimamente se están planteando la idea de comprar un coche eléctrico. Por una parte, porque son una innovación, y, por la otra, porque dicen que son menos contaminantes. Pero la mayoría no se fían mucho, ya que nunca lo han probado o no saben si les va a salir más rentable que el coche común de siempre. ¿Será verdad que son lo mejor para nuestro futuro? Amb aquesta reflexió comença l’article d’opinió guanyador de l’edició d’enguany del concurs “Joves i Mobilitat”. El material premiat Coches eléctricos, el futuro ya está aquí  és del grup Attention, format per l’Helena Cuadrado i la Marina Tovar, de tercer d’ESO C de l’IES Numància de Santa Coloma de Gramenet.

anunci gràficNo deixis que la contaminació ens mengi és l’eslògan d’aquest anunci gràfic, que va ser el guardonat en aquesta categoria. El mèrit va ser per al grup OX Films, format per Damià Àlvarez, Gerard Preseguer i Miquel Grandio, del cicle formatiu de grau mitjà B del CP Villar de Barcelona. Què és un món sense decisions? , una reflexió sobre les conseqüències de les nostres accions per evitar accidents de trànsit, és el vídeo relat premiat del grup Les Tres al Volant, format per Emma González, Lucía Magro i María Bertran, de tercer d’ESO C del Col·legi Maristes Valldemia de Mataró.

Aquests van ser els guanyadors d’entre els gairebé 2.000 alumnes de 13 a 18 anys que van participar en el certamen que convoca el RACC amb la col·laboració del Servei Català de Trànsit. Una participació rècord enguany, en què el concurs ha arribat a la desena edició amb un canvi de nom, ja que fins ara es deia Joves i Conducció. En aquesta edició també s’ha optat per una ampliació dels camps de reflexió cap a la mobilitat en totes les seves modalitats (vianants, ciclistes i viatgers de transport públic) i també cap a la sostenibilitat.

El lliurament dels premis es va fer a la seu del RACC en un ambient festiu i d’il·lusió i amb un mestre de cerimònies idoni per a l’ocasió, el presentador del Matí i la Mare que el va Parir de Ràdio Flaixbac, Carles Pérez. En l’acte, hi van participar el conseller Jordi Jané, acompanyat de la directora del Servei Català de Trànsit, Eugenia Doménech, i va agrair als alumnes la feina feta i “la sensibilitat per crear conscienciació viària i per ser la llavor d’una societat més segura a la carretera”. Al final, es va commemorar amb un pastís la dècada del “Joves i Mobilitat”, deu anys de reflexions dels joves estudiants de Catalunya per aconseguir una mobilitat més segura i justa per a tothom.

 

 

pastis.jpg

  • El president del RACC, Josep Mateu, el conseller Jané i la directora Doménech amb el pastís commemoratiu

“Quan ella va saber que jo l’havia tret del cotxe accidentat va somriure, jo vaig haver d’empassar saliva”

En Pol, que és agent de trànsit i fa classes de mobilitat segura, ens explica com va retrobar-se per casualitat en una d’aquestes sessions amb la víctima d’un accident de cotxe molt traumàtic

De camí cap a la feina ja començo a donar-hi voltes: com enfocaré la sessió? Què faré avui? Com em presentaré? Quines activitats faré? Compliré amb els objectius que vull? Mil coses més em passen pel cap. Tinc la sort de poder arribar a tants alumnes que ho he d’aprofitar tant com pugui, he d’exprimir fins l’últim minut que tingui per fer entendre la importància del comportament en la seguretat viària. De fet, no m’haig d’esforçar gaire per fer-ho, m’apassiona aquesta feina: compagino el treball d’agent de trànsit amb el de monitor de mobilitat segura.

Les persones sovint necessitem canvis per fer una renovació d’aires i buscar noves motivacions. Jo, en canvi, tinc la sort de viure aquesta renovació d’aires i noves motivacions en moltes de les sessions que faig, i això no té preu. Als agents de trànsit sovint se’ns associa al talonari de denúncies, però la nostra feina va molt més enllà. Les tasques més gratificants, evidentment, se’ns presenten quan podem ajudar les persones que ho necessiten.

Sense anar gaire lluny, fa uns dies vaig desplaçar-me a una escola per fer unes sessions de mobilitat segura a nens i nenes de nou anys. Abans de la xerrada, una de les mestres em va explicar que a la classe hi havia una alumna que havia tingut un tràgic accident en què havia perdut el pare. Em va comentar que havien estat preparant l’alumna per fer-li entendre que el mosso que vindria parlaria només de trànsit. Per a ella aquest tema era especialment sensible i sovint acabava amb llàgrimes.

Quan em vaig interessar pel que li havia ocorregut a l’alumna, la mestra em va explicar la història. En escoltar-la vaig reviure els moments d’aquell tràgic accident: jo treballava aquella nit i, juntament amb el meu company, hi vam arribar els primers i vam viure moments molts tristos i estressants. Després dels accidents, els mossos no marxem de seguida, ens quedem al lloc dels fets força estona per recollir dades, fer fotos, aplegar proves per esclarir els fets, declaracions, etc. Recordo perfectament que després d’haver passat força estona en aquell accident, no em vaig poder aguantar l’angúnia que tenia i, sol, en un lloc on no em veia ningú, vaig arrencar a plorar. Moltes vegades les situacions que vivim no són fàcils de digerir i aquesta em va acompanyar molt temps.

En dirigir-me cap a l’escola tenia una barreja de sensacions, alegria per retrobar-me amb l’alumna i a la vegada uns nervis exagerats per no saber si seria capaç de redirigir la sessió a temps si la cosa es torçava.

En les sessions de mobilitat segura sovint entrem a la classe i mirem de trencar el gel d’una manera propera, fent alguna broma, posant a prova els alumnes amb alguna pregunta, fent una presentació de qui som, quines tasques fem, etc.  Aquell dia no havia de ser diferent, ho havia de fer com sempre, però part de la meva concentració havia d’anar dirigida a observar l’alumna que tant em preocupava, sense que es notés, és clar.

Els monitors hem de saber fer aquestes tasques, observar qui participa i qui no, fer participar aquells que no aixequen la mà, engrescar com més alumnes millor i redirigir una sessió quan no funciona. Així que vaig engegar la sessió amb les activitats que tenia programades. Volia que fos una sessió com les que faig sovint, amb diferents activitats i algunes d’aquestes amb un toc emocional per deixar empremta el màxim de temps possible.

Al cap d’una estona ja vaig detectar que l’alumna que em preocupava no participava, per tant havia de redirigir aquella sessió per aconseguir la seva participació. Llavors, vaig dir: “Vinga, necessito algú que vulgui fer de policia i ens expliqui com s’ha d’anar amb bici, quins perills té, què necessitem, per on podem circular…”. De seguida, braços aixecats, però el seu no.

“Perfecte Lluís, tu seràs el policia. Ara això és una classe de P-5, no hem anat mai amb bici, no sabem res del tema bici i jo ara no sóc el Pol, ara soc el Lluís i m’assec al teu lloc. Endavant Lluís, ja pots començar.”

Genial, ja vaig veure l’alumna que em preocupava fent un somriure d’orella a orella, això era un bon senyal, la cosa anava bé. Després de les explicacions que ens va fer el Lluís de com anar amb bici, tots vam aplaudir i va seure.

Ara seria jo qui escolliria la propera voluntària per sortir i aquest cop la voluntària parlaria d’un tema molt proper: com hem d’anar dins el cotxe. Així que, jugant-me totes les cartes, vaig dir-li que m’agradaria molt que ara ella fes de policia i que ens expliqués com havíem d’anar dins el cotxe, que s’imaginés que estàvem en una classe igual que abans, de P-5, i que jo seuria al seu lloc i ara jo no era el Pol, ara jo era un alumne de P-5.

Brillant, espectacular, ni un adult hauria dit coses tan sensates com va dir ella.

La sessió va continuar amb diferents activitats i l’última era mirar un vídeo en què s’observaven unes situacions quotidianes amb cinturó i sense cinturó. En finalitzar aquesta activitat i parlar del tema, uns quants alumnes van explicar situacions similars que havien viscut.

Ella també ho va explicar, sembla ser que mai ho havia fet abans amb tanta naturalitat i sense llàgrimes. Va explicar l’accident d’aquella tràgica nit i es va fer un silenci aclaparador. Jo vaig empassar saliva i, veient que ella estava tan sencera, vaig explicar-li que era jo qui l’havia tret del cotxe aquella nit, a ella i a les seves germanes. De cop, ella va fer un somriure i altres alumnes van arrencar a aplaudir. La professora li va dir que seria molt bonic que ens féssim una abraçada… Jo tornava a tenir ganes de plorar, però necessitava dissimular davant els alumnes, no seria gaire normal veure un mosso posant-se a plorar!

Vaig tornar a abraçar aquesta nena, per segona vegada, però aquest cop amb un pessigolleig emocional que m’envaïa per tot arreu.

En finalitzar la sessió la tutora va explicar-me que aquesta alumna, fins al dia d’avui, encara no havia explicat amb tanta naturalitat aquell tràgic accident i que creia que s’havia tret un pes de sobre gràcies a la sessió de mobilitat segura que havia fet.

Aquest és el millor regal que la meva feina em pot fer!